Es va asseure en un dels
còmodes bancs folrats de pell del vagó. A plena tarda, hom dormia i
els rajos solars d'aquell calorós dia de Juny el van estar escalfant
una bona estona, ininterrompudament, sense que cap viatger li aixafés
la guitarra. El bon home, amb les cames paral·leles i el vestit ben
polit, va deslligar la maleta, d'on hi tragué un petit i rugós
dietari de pàgines verdoses. Va encetar un procés creatiu immers en
el tramvia tranquil, quiet:
Dijous, 10 de Juny de 1926
Vet-ho aquí, avui he
decidit empescar-me un dia lliure per tal d'acometre una de les meves
tasques eternament pendents: visitar allò que la intel·lectualitat
anomena la futura i última obra mestra del modernisme català. Els
sotracs del tramvia pessigollegen la meva cal·ligrafia com un infant
impacient que importuna la becaina dels pares. No hi ha gairebé
ningú, i la brisa mediterrània transporta un bes inconegut al meu
cos. Estic en absoluta pau interior...
El viatge amb el Metro
de Barcelona de l'altre dia ha estat una experiència gratificant com
a amant del ferrocarril: d'unes compres puntuals a la plaça de
Lesseps vaig poder desaparèixer en un tres i no res i arribar a la
meva oficina a prop del barri de Gràcia. La velocitat gràcil, els
vagons refinats i la foscor... No, no suporto la foscor subterrània,
estar colgat dins la ferralla...
De ben segur que per
molts avenços que comportin els trens soterrats, continuaré assegut
en aquests seients escalfats pel sol, ventilats pel mar.
El
tramvia s'atansava a la Plaça Tetuan. Discorria per la Gran Via de
les Corts Catalanes com una petita formiga que segueix el rastre
indeleble de les companyes. Tanmateix, en aquell precís moment, el
tramvia es va aturar amb inusitada violència.
Un
temerari que creuava els rails havia estat envestit de gravetat. La
víctima, d'aspecte descuidat, jeia inconscient al terra, amb una
carpeta i papers escampats al seu voltant.
[Participació per a la vuitena edició del Concurs de Relats Curts de TMB]
