S'ha vessat moltíssima tinta vers els llops, però mai fins ara no havia llegit un llibre que condensés tan bé tot el folklore, imatgeria i superstició a propòsit d'una interessant novel·la històrica d'intriga. Els Llops de Francesc Puigpelat és una història apassionant que, malgrat que estigui recoberta de cert envoltori amb reminiscències a telenovel·les de disputes i nissagues familiars, acaba traspuant una gran transcendència literària gràcies a les seves constants referències literàries i cinematogràfiques (i fins i tot una d'autorreferencial molt interessant on apareix el propi Puigpelat en tant periodista d'un retall d'article). La imatge del llop, ítem totèmic, literari, cultural i atàvic, al capdavall. Tant és així, que Llop ha acabat formant part de l'onomàstica a través de diferents llengües i cultures. I el temple ocult a Balaguer, testimoni atemporal de l'adoració i l'odi cap als llops, cruïlla inefable de totes les cultures i èpoques. Com si el llop gairebé fos un déu cínic que ha aclaparat tota la humanitat al llarg dels segles. No dóno detalls de la història perquè ni cal destripar la història ni m'interessa fer-ne un recorregut ordenat.
Ja Fèlix Rodríguez de la Fuente els va desmitificar, però no queda dubte que sempre hi guardarem un lloc de prejudici i fatalisme cap aquests animals d'enorme poder simbòlic.
Personatges com el dimoni de Montclar que "s'esbargeixen mitja hora amb una meuca", o com El Coronel Carles Forné, que "disparen i maten com si es tractés de jugar al pòquer amb les cartes marcades". En tot el llibre hi trobem descripcions rurals i brutes, esdeveniments ignominiosos descrits amb el detallisme més escabrós i relacions entre personatges cíniques, fredes i inestables.
Abans de matar per primer cop un home, vaig tenir escrúpols. Tenia el cap del moro en el punt de mira. Estava de perfil, el rostre colrat, sense afaitar, cobert amb un turbant llardós, la barba un xic grisenca, amb la culata del fusell a la galta. I els ulls, quins ulls! Negres, orgullosos, que miraven cap a una altra direcció, però era quasi com si -per algun rar reflex, per un estrany efecte òptic- haguessin descobert la meva figura rere les branques d'una savina. En les caceres pel secà, amb el mateix rifle, havia matat centenars de perdius, de conills, de senglars immòbils. Però aquell moro...
Trobem personatges que creixen, maduren i acaben fent honor als seus avantpassats, als seus cognoms. Acaben sent llops.
També he gaudit molt llegint el llibre com a oriünd de Lleida que sóc. Reconec que a l'haver acabat de llegir, vaig sentir una curiositat molt tafanera per dins meu que m'incità a visitar la ciutat de Balaguer, inconeguda encara per a mi, malgrat que hauré travessat algun pont de la ciutat en autocar quan anàvem d'excursió a la Val d'Aran.
També he gaudit molt llegint el llibre com a oriünd de Lleida que sóc. Reconec que a l'haver acabat de llegir, vaig sentir una curiositat molt tafanera per dins meu que m'incità a visitar la ciutat de Balaguer, inconeguda encara per a mi, malgrat que hauré travessat algun pont de la ciutat en autocar quan anàvem d'excursió a la Val d'Aran.
I, no sé per què, he sentit la imperiosa necessitat de relatar el que em suscitava l'estil literari de Puigpelat i fins i tot el seu cognom. Aquest
Puigpelat té un cognom de genuïna sonoritat rural i maldestra; és
un cognom perfecte per als bandolers catalans del segle XVII o bé un
malnom idoni per als més cràpules i guineus de la societat,
lladregots de pa sucat amb soli o buscabregues. Nyicris, com diria en
Vegeta. Ara mateix em ve al cap un possible personatge, amb certa
reminiscència al Lazarillo, anomenat Ratapelada. Algú que
seria capaç de sobreviure en una porquera emportant-se a la boca el
que mengen els garrins, incloent-hi la merda seca. Que robaria als
nens petits els pocs diners i aliments que duessin i violaria dones
abans o després d'assassinar-les. Tanmateix, hom hi podria trobar un
resquici d'humanitat i misericòrdia en un ésser d'aquestes
característiques tan miserables moments abans que algú altre
(potser un tal Camabruta) li etzibés una dreta perfecta i li
trenqués la mandíbula, tot seguit d'una martellada al crani per a
rematar-lo i enviar-lo a l'altre barri sense escrúpols, sense
enterrament, colgat en un aqüífer o en un fangar oblidat, on els
cucs hi farien cap.
Perquè, no ho oblidem, la mort que hi trobem en aquest llibre és una mort pràctica: el triomf de la terra sobre el cadàver. Restar colgat tres o quatre metres al fons per a tota l'eternitat. Diuen que els llops en maten d'altres si els veuen patir. No s'estan amb floritures.
0 disertaciones:
Publicar un comentario