Art Llarga

Es va asseure en un dels còmodes bancs folrats de pell del vagó. A plena tarda, hom dormia i els rajos solars d'aquell calorós dia de Juny el van estar escalfant una bona estona, ininterrompudament, sense que cap viatger li aixafés la guitarra. El bon home, amb les cames paral·leles i el vestit ben polit, va deslligar la maleta, d'on hi tragué un petit i rugós dietari de pàgines verdoses. Va encetar un procés creatiu immers en el tramvia tranquil, quiet:

Dijous, 10 de Juny de 1926

Vet-ho aquí, avui he decidit empescar-me un dia lliure per tal d'acometre una de les meves tasques eternament pendents: visitar allò que la intel·lectualitat anomena la futura i última obra mestra del modernisme català. Els sotracs del tramvia pessigollegen la meva cal·ligrafia com un infant impacient que importuna la becaina dels pares. No hi ha gairebé ningú, i la brisa mediterrània transporta un bes inconegut al meu cos. Estic en absoluta pau interior...

El viatge amb el Metro de Barcelona de l'altre dia ha estat una experiència gratificant com a amant del ferrocarril: d'unes compres puntuals a la plaça de Lesseps vaig poder desaparèixer en un tres i no res i arribar a la meva oficina a prop del barri de Gràcia. La velocitat gràcil, els vagons refinats i la foscor... No, no suporto la foscor subterrània, estar colgat dins la ferralla...

De ben segur que per molts avenços que comportin els trens soterrats, continuaré assegut en aquests seients escalfats pel sol, ventilats pel mar.

El tramvia s'atansava a la Plaça Tetuan. Discorria per la Gran Via de les Corts Catalanes com una petita formiga que segueix el rastre indeleble de les companyes. Tanmateix, en aquell precís moment, el tramvia es va aturar amb inusitada violència.

Un temerari que creuava els rails havia estat envestit de gravetat. La víctima, d'aspecte descuidat, jeia inconscient al terra, amb una carpeta i papers escampats al seu voltant.

[Participació per a la vuitena edició del Concurs de Relats Curts de TMB]